Les textures de les paraules d’amor són misteris que només es revelen quan brollen les memòries del cos, o quan el cor s’obre de bat a bat en un silenci traduït en batecs inaudibles.
Potser tenen la textura de seda del fil de sutura que sargeix les ferides de tants mots mai pronunciats, o dels escopits com llances.
Tal vegada ressonen en l’agredolç dels implícits muts que, com llavors per classificar, guaiten una primavera imprevista per germinar a la cova del drac atemorit.

Tal volta capgiren el perfum de l’orografia de la pell que muta al llarg dels cicles de la vida.
Potser dibuixen les urpades indolents dels seients de vímet on les dones de nissagues eternes explicaven somnis ocults disfressats de rondalles.
Qui sap si per acotxar l’enyor no hi ha cap carícia com la del cotó que neix a les riberes del gran riu del desert.
Fins i tot, potser que escriure paraules d’amor sigui un viatge d’anada a territoris somniats i amb cartografies per desxifrar.

Sant Jordi, 2019

Carmen