És fosc, de nit, que es quant sé que estaràs més alerta. Busco les paraules per dir-te que t’estimo. Una paraula fàcil de dir, però difícil de fer-te-la sentir, de que te la creguis.

M’ha costat mol fer-te cas. Quasi tota una vida. He escoltat sempre el que els altres em diuen o em fan experimentar, i t’he deixant de banda.

Quan la meva ment em diu que no vals res, que no pots, que estàs sola, que ningú t’estima, que tens por… i m’omplo d’angoixa, i les llàgrimes rodolen per la meva cara, aleshores et noto cridar tan fort com pots:

“T’estimo, tu pots, no estàs sola, tot està bé, tanca els ulls… i sent amb el cor, estic aquí, sóc tu”

I sempre ets aquí, sempre estàs per acaronar-me, per abraçar-me com una nena petita, per fer-me sentir viva, decidida, capaç, divertida, juganera…

I et dono les gràcies. Gràcies per no abandonar-me, per insistir, per ensenyar-me els meus dons, per fer que gaudeixi de la vida, per no tenir por. Només he d’escoltar-te per saber qui sóc.

T’estimo.

Carme Mèlich