M’esperaves sota les glicines en flor, encara que sabies que no vindria a fer-te companyia.

Sempre somreies a l’altra banda del telèfon, i acceptaves els meus romanços com justificacions ineludibles.

Ens va separar un desamor, però mai va aconseguir allunyar-nos. Ni tu de mi, ni jo de tu.

Tot es va diluint de mica en mica. M’ho deies amb aquella tendresa amb la que cada matí escombraves els pètals violetes que s’havien desmaiat durant la nit.

Vull que vinguis, em vas dir una tarda. La teva dolça veu ressonà com la llum del llamp mut. Vaig percebre com s’aprimaven les fulles de l’almanac de la cuina on anotaves les visites al metge, cada vegada més freqüents, cada vegada més tremoloses.

M’esperaves sota la pluja de flors. Somreies i els teus ulls d’obsidiana em bressolaven com ho feia la mare entre les oliveres.

Damunt la taula descansava una caixa amb part del teu aixovar.

És teu. Quan estiguis trista dorm sobre el meu coixí de núvia. Quan la ràbia et cremi la gola,  glopeja aigua de la rosada d’aquesta copa nupcial.

Mai més vaig tornar a sentir la teva veu.

Sé que tot esdevingué un somni.  Però hi ha nits que em desperta la remor del cotó del teu cor.

T’estimo estimada Rosa.